Vivim damunt l’escorça sensitiva
de les coses. Sobre elles rellisquem
—passos, palps i mirades. I ara anem
entre imatges ardents d’ànima esquiva,

oh remotes parets, cova passiva,
on amb l’esguard més ample i net tustem
des d’un límit de blaus a vela i rem,
aires —un aleteig— i terra aspriva.

Vivim, braços oberts, entre elements
que s’eixamplen pregons als quatre vents,
foc que cerca el ponent on estimbar-se,

roques d’un cementiri sepultat,
mar que arronsa l’esquena al vast embat,
dolç embat ja sense aspa en què embullar-se.