El mar ens dóna uns volts de companyia,
Ona que mor, escuma, freu, badia;
S'allarga amb l'esguard nostre, és horitzó
Davant la nau, deixant rera el timó;
És terrassa, és el blau amb què s'ofrena,
És moviment, reflex, presència plena.
Mes, pèlag o oceà, també és pregon,
il·limitat o amb els confins del món,
Absent sense els colors de què es deslliga,
Misteriós per a una faula antiga,
Ignorat amb el nàufrag que s'hi perd,
I amb el gran centre de silenci, incert.
Com l'ànima, té vores, sons, imatges,
I és profund i tancat lluny de les platges.
Té, com la poesia, ones a dir,
I resta mut, al fons, el cor marí.