Mai no estic sola al meu espai eteri:
l’àngel del dia em vetlla amb ull de foc
i sento l’escalfor del mut misteri
que em rega l’esperit a poc a poc...
Potser per dar-me aquell secret d’altura
que cullo com si fos fruita madura.

Mai no estic sola dins de l’univers
perquè la nit, quan fa conreu de gebre
em dicta entre mil flames cada vers
que es fa caliu al cor d’invicta febre.
Interna paradoxa que em captiva
i em fa sentir, morint-me, molt més viva.

Mai no estic sola, ni en l’adversitat.
Només el cel ho sap, que sóc covarda,
però em fa viure sense pietat
un somni de migdia en plena tarda.
I omple amb clarors de l’ànima els meus ulls
mentre que el cos s’esberla en els esculls.

Malgrat tots els turments de cada jorn
jo fujo pel destí, sense retorn.
I tinc una veu dintre que em consola
perquè, sense ningú, mai no estic sola!