Tampoc no coneixia les cases
ni la gent d'aquell carrer estret
el pare.

Ningú no alçava el cap per dir-li:
Joan
bon dia.

Era com si se li hagués fos la fesomia.

Com si hagués perdut el nom.

Bastava veure'l assegut a la taula camilla.

Capficat. Fitorat. Mirant-se els peus inflats
per saber que resava amb tota la seva ànima:
Putes sagrades ajudeu-me!

Bastava mirar-li els ulls sense gens de verdet
per saber que es buidava
com es buida i es mor lentament un cranc roquer
amb una morada rompuda si està fora de l'aigua.

A vegades estenia la mirada cap al cel
igual que un captaire estén la mà cap als qui passen.

Tot per llegir a les estrelles
que el déu que tantes vegades va capturar amb les xarxes
era simplement cargol marí o tortuga.