On s’acaba el sender i comença l’enyor
cant, miratge esplendent, el paisatge de l’ànima
que han romput i ara evoc amb el cor ple de tinta.
El capvespre és molt fred. Els ullastres s’espolsen
la cremor d’una antiga sal grega i amarg
el llenguatge s’alçura fet terra d’adéus.
Tenen nafres els mots. Per l’espai verd on brulla
l’estantissa tendresa postissa del temps,
hi ha una flaire de llenya banyada que emboira
salabrós el perfil emblancat del no-res.
Abocat als teus ulls, abraçat al teu nom,
balsa màgic conjur contra esquius desencants,
sóc només un gramàtic amant que escriviu...
L’horitzó va poblant-se, entre brossa, de runes.